Dret a la propietat

La propietat és el dret de gaudir i disposar d'una cosa, sense més limitacions que les establertes en les lleis.^[1] El propietari d'una cosa té acció contra qui la tingui o la posseeixi, per reivindicar-la.^[1]

El Dret de propietat és el més important dels drets que radiquen en les coses. La resta de drets sobre les coses deriven d'aquest dret, ja que, en l'esfera jurídica, es presenten com a restriccions o limitacions a l'exercici de les facultats de la propietat.^[2]

El concepte modern del dret de propietat deriva de les tesis del filòsof empirista anglès John Locke,^[3] el qual postulà que la propietat és un dret anterior al consentiment dels homes. Aquesta tesi fou incorporada a la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica, a la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà i a la Declaració Universal de Drets Humans de les Nacions Unides, en el seu article 17.

Anteriorment a les tesis de Locke, la filosofia Escolàstica postulava que per «Dret Natural», la propietat privada no té raó de ser.^[4] Pel mateix «Dret Natural» tot el que hi ha al món és de l'ús de tots els homes. Aixís tenim que Tomàs d'Aquino considera que la propietat fou establerta per convenció entre els homes, incorporada a les costums i al dret positiu, per consegüent s'ha d'entendre bona mentre no es converteixi en abús.

Les tesis de Looke estan lluny de l'abús que admetien els tractadistes del Renaixement com el famós «Ius utendi et abutendi» (dret d'usar i consumir alguna cosa),^[5] els quals interpretaren erròniament el terme «abuti» com abusar quan la interpretació correcta és consumir.

La controvèrsia sobre si el dret de propietat deriva del dret natural o no, encara està força viva, com ho mostra l'abstenció dels països socialistes en la votació de la declaració dels Drets de l'Home de les Nacions Unides del 10 de desembre de 1948, així com diverses publicacions filosòfiques o polítiques de pensament marxista.